Després de gairebé tres setmanes en que no he publicat cap escrit, tornem en el temps de pasqua amb força, amb nou contingut i amb moltes ganes d’evangelitzar en les xarxes. He aprofitat aquestes tres setmanes per descansar, per treballar força en els diferents cursos que estic cursant a la Pontifícia Universitat Gregoriana, per passar temps amb els pares i per començar a preparar la meva futura ordenació diaconal. Ara que les aigües tornen a fluir per la llera del riu, posem fil a l’agulla en aquest projecte digital en que incorporem, com a novetat, el canal de youtube on anirem penjant aquestes reflexions a més a més d’alguns altres materials en que us mostraré algunes curiositats de la Roma cristiana i que no apareixen en les guies turístiques.
Iniciem avui un cicle de meditacions entorn la vida nova que Crist ens ha comunicat i que és molt bo que comencem a posar en pràctica en aquest temps de pasqua. Si us fixeu, hem canviat el nom del canal i ara es diu La vida en Crist. I el motiu no pot ser més clar: vull que tots obtinguem una nova vida, la vida que Crist ens comunica.
La vida en Crist és un títol que jo no m’he inventat, sinó que és el títol de la tercera part del Catecisme de l’Església Catòlica, la part dedicada a explicar tot l’àmbit moral, i que conté una explicació sobre les virtuts, les passions, les benaurances, els deu manaments… tot allò que es refereix a l’àmbit moral de la persona. Perquè el propòsit és que el creient visqui com a ressuscitat. No ja com a home mortal, sinó com a home immortal, rebent la vida que Crist ens comunica. No ja amb cara de quaresma, o com diria el papa Francesc, amb cara de “pepinillo en vinagre”; sinó amb cara de pasqua. No amb les obres de la tenebra, sinó amb les obres de la llum.
Per tot això, en aquest curs repassarem alguns dels principals textos bíblics en que es parla de la vida cristiana, que són un càntic a la vida.
Per fer un petit tastet del que trobarem repassem dos versets de les cartes de sant Pau als Colossencs i també en l’evangeli segons sant Joan. Diu Pau a la comunitat de Coloses:
Ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra.
Ens diu Sant Pau que nosaltres ja som ressuscitats! Com pot ser això? Nosaltres tenim experiència de viure en un món finit i limitat, de no poder fer el que vulguem, de patir malalties i sofrir en el nostre interior per diverses circumstàncies que ens alteren el caràcter… vivim en un cos que s’envelleix, emmalalteix i a la fi, mor. Però en canvi diu sant Pau que nosaltres ja som ressuscitats: aquesta resurrecció de la que parla no és una vida definitiva en sentit ontològic o metafísic. Però sí ho és en sentit òntic i nominal: pots viure ja com a ressuscitat avui!
Para, para… acabes de deixar anar un reguitzell de mots estranys que no en coneixem el significat. Com vols que seguim el teu discurs? Doncs fem una petita clarificació semàntica. Quan parlem de quelcom que és ontològic o metafísic ens referim a allò que és en realitat, mentre que el nivell òntic es referim a la manera com es mostra aquesta realitat. Normalment aquests dos àmbits coincideixen, però hi ha casos en els que no coincideixen. Per exemple, si prenem un llapis, aquest és un llapis ontològicament, ja que serveix per escriure, i es mostra també com un llapis ònticament en les seves característiques físiques i químiques. Posem ara un exemple en que no coincideixen aquestes dues dimensions: un home batejat. Ontològicament (és a dir, en realitat) és un fill de Déu i ha estat perdonat de tots els seus pecats, però en canvi, a nivell òntic se’ns mostra com un pecador que necessita la conversió.
Sant Pau, parlant de la resurrecció es refereix a quelcom de semblant: ontològicament hem rebut la vida immortal de Crist, però aquesta no es mostra encara fins que tots hàgim passat d’aquest món a l’altre. Ònticament som mortals, de carn i ossos. No obstant, tenim la capacitat de mostrar la vida del ressuscitat en nosaltres, tal com diu ell: cercant les coses de dalt.
De la terra són les baixes passions, l’amor als diners, les dolenteries, les enveges, les disputes… mentre que del cel és l’amor desinteressat als germans, el qual es dirigeix al Pare. Cerquem, doncs, els béns celestials, aquell tresor del qual parlava Jesús que no es fa malbé perquè els cucs no se’l poden menjar.
Sant Joan en la conclusió del seu evangeli, diu que
Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.
Vida en el nom de Jesús, ja que sota el cel no se’ns ha donat cap altre nom que ens pugui salvar. La vida que l’home i la dona estan cridats a menar és la vida de Crist, la vida que Ell ens va ensenyar durant la seva estància terrenal. Aquesta és una vida marcada per una paraula: amor.
Amor és una paraula avui bastant mal utilitzada, i s’utilitza per gairebé totes les coses: fer l’amor com una manera d’expressar els actes d’unió sexual; els cors d’instagram o tik tok per mostrar que alguna publicació t’ha agradat (però això no significa que l’estimis…); la festa de sant Valentí, el 14 de febrer, en la pura mercantilització de l’amor (per cert, jo no celebro sant Valentí, sinó als sants apòstols eslaus Ciril i Metodi, patrons d’Europa). Però l’amor de veritat és diferent, és l’hàbit constant d’entrega al proïsme: i aquesta entrega pot tenir diferents nivells segons la relació que es tingui amb el proïsme (des de la típica tríada grega d’eros, filia, àgape, passant pels valors seculars de la solidaritat, la tolerància, l’altruisme… fins a les virtuts cristianes de la misericòrdia, la benevolència i la caritat… però aquest no és el moment de fer un tractat sobre l’amor; m’ho apunto per a elaborar-ne un curs específic).
Però si he de proposar una definició contemporània d’amor seria la següent: si fa mal, és amor. Potser ja ho he explicat en alguna altra entrada, però ho tornaré a repetir. Fa temps varen aparèixer algunes pintades que enunciaven: si et fa mal, no és amor. Aquestes pintades estan emmarcades en el context de la lluita contra la violència a l’interior de les parelles. Aquest lema em va fer gràcia, però li vaig treure la partícula negativa per explicar que l’amor, en veritat, fa mal. Però no fa mal als altres, sinó que el veritable amor fa mal a un mateix: el sofriment d’una mare pels seu fill malalt, el dolor causat pel distanciament d’una parella d’enamorats, el patiment davant una situació d’injustícia dirigida a alguna persona estimada… són situacions de vertader amor: l’amor no fa mal als altres, sinó que el patiment sofert en un mateix dignifica la persona estimada.
Encarant doncs aquest nou curs de meditacions ens podem proposar el següent: viure la vida del Ressuscitat, perquè en Crist hem viscut, hem mort i hem ressuscitat. Els cristians no som persones de quaresma, som més de pasqua, perquè tenim una noticia que ens omple d’alegria, una alegria que ningú ens podrà treure mai: Jesús ha ressuscitat i ens ha donat una nova vida.