Please follow and like us:

Avui us porto el comentari del pecat que recull la història dels orígens, és adir, els primers onze capítols del llibre del Gènesi, separat en quatre relats diferents: la temptació d’Adam i Eva, el fratricidi de Caín i Abel, el diluvi universal i la construcció de la Torre de Babel.

Transgressió: cercar la vida allí on no hi ha vida

Comencem per explicar el contingut de la primera transgressió. Ja vàrem comentar en l’anterior vídeo alguns elements d’aquesta caiguda, però avui hi aprofundim més.

I es que ens trobem amb la possibilitat de menjar el fruit de l’arbre de la ciència del bé i del mal, un arbre, que per altra part, està prohibit. I en canvi, Adam i Eva refusaren de menjar del fruit de l’arbre de la vida. Què va passar pel cap d’aquest dos personatges primigenis per elegir allò que està prohibit i refusar allò que està permès? Diu el llibre del Gènesi que la serp, la temptadora, digué a Eva:

Déu sap que, si un dia en menjàveu, se us obririen els ulls i seríeu igual com déus: coneixeríeu el bé i el mal.

I Eva va creure la serp, va seguir el seu consell. Dues ensenyances traiem d’aquí. En primer lloc aquest relat ens comenta quin és el desig més amagat de l’home i de la dona: és un desig de divinitat. Tot allò que ve significat per la divinitat, és a dir, felicitat, poder, amor, llibertat… és desitjat per l’home. L’home vol ser com Déu. Però hi ha dues maneres de ser com Déu. O bé apoderant-se indegudament de la divinitat, tal com feren Adam i Eva, o bé deixant que Déu ens revesteixi a cadascun de nostres de la seva divinitat. I aquest és el camí que Jesús ens va ensenyar: si vols ser com Déu, si vols viure una vida de plenitud en companyia del Creador, si vols compartir la teva vida amb aquell que primer t’ha estimat, només és possible de seguir un camí, que és el camí que Jesús ens va ensenyar: el camí de l’amor misericordiós envers del nostre proïsme. Però si per altra part decidim d’apoderar-nos-en indegudament d’aquesta vida, arruïnem tota la vida, arruïnem la divinitat, perquè no permetem que ningú més pugui participar-ne.

El segon ensenyament que hem de treure d’aquest relat del Gènesi és que no hem de dialogar amb el Temptador. El Temptador, també anomenat Satanàs, ve representat en el relat en la figura d’una serp, símbol de l’astúcia. No hem d’entrar a dialogar amb el Temptador, ja que ell sap més que nosaltres, ens coneix massa bé i sap quins arguments ha d’utilitzar per desviar-nos del bon camí. Amb el mal no es dialoga, davant del mal personificat només podem que fugir-ne i dir-li:

La meva vida és tota del Senyor Jesús, tu no tens res a fer amb mi.

Caín i Abel

El relat de Caín i Abel ens explica el primer fratricidi de la història, en que Caín va matar el seu germà Abel per enveja. Aquest relat ens pot semblar a vegades contradictori, perquè explica que a Déu va plaure l’ofrena d’Abel, en canvi va refusar l’ofrena de Caín. Llavors tots nosaltres ens posem en la pell de Caín i ens corrou per dintre la situació de desavantatge de Caín, ens sentim irats per dintre sabent que Déu ha refusat l’ofrena. I fins i tot ens sentim recolzats per justificar aquest assassinat.

Però el sentit del text no és aquest. La diferència en l’ofrena de Caín i d’Abel rau en l’objectiu d’aquesta ofrena. La de Caín era una ofrena de les acaballes de la collita, és a dir, va ofrenar a Déu les escorrialles, mentre que l’ofrena d’Abel va ser de les primeries dels ramats. Quina diferència: amb Déu no es pot ser garrepa. L’ofrena a Déu ha de sortir d’una voluntat lliure, del fons del cor, de l’estima envers el Creador. Però una ofrena garrepa que cerca en primer lloc del propi sosteniment i deixa Déu en un segon lloc, no serà una ofrena ben dirigida, sinó una ofrena que carca complir, però no agradar Déu.

Ara ens hem de fixar en la resposta de Caín davant la pregunta de Déu per al seu germà:

Que potser sóc el guardià del meu germà?

Doncs la resposta és que sí. Ja vàrem veure en l’anterior vídeo que l’home és un animal social, i avui veiem que aquesta societat s’estén en la dimensió fraterna, no només conjugal. Si no som capaços de cuidar dels nostres germans no serem possible de construir una societat plaent a Déu, no serem capaços de construir el Regne de Déu aquí a la Terra. I recordem que el nostre germà, tal com ens va ensenyar Jesús, avarca també els petits i rebutjats d’aquesta societat. Per això, en el dia del judici final, tal com ens explica Mateu en el capítol XXV del seu evangeli, el jutge ens preguntarà què hem fet per als nostres germans, en quines ocasions hem donat menjar o beguda, roba o allotjament a aquells que no en tenien possibilitat.

Diluvi: el creixement del mal

Passo ràpidament al relat del diluvi universal. Tots coneixem aquest relat del qual se n’han fet pel·lícules, joguines, videojocs, llibres… i que està en el nostre subconscient. Quatre capítols del llibre del Gènesi, del sisè al novè, ens expliquen com un diluvi universal elimina la humanitat de la faç de la terra, ja que el mal dels homes havia crescut i ja era insostenible.

No vull comentar la naturalesa del diluvi, ni l’elecció divina de salvar una família, ni la manera com ho fa. Tant sols vull subratllar la dinàmica del mal. El mal, el pecat, té una dinàmica creixent. Venen anomenats una quantitat de pecats inimaginables, recollits tant en el llibre del Gènesi com després en diversos llibres de la literatura sapiencial: assassinats, enveges, pecats d’índole sexual de tot tipus i mena… i cada vegada el pecat es va fent més gran.

La dinàmica del pecat és sempre creixent. No hi ha un moment en que l’anhel interior de l’home quedi saciat, sinó que el pecat és un miratge momentani d’una plenitud falsa. Acabat el miratge, el forat interior de l’home queda altre cop buit. I el pecat creix. Tots sabem que les experiències que un dia ens poden semblar trepidants, al dia següent es tornen rutinàries i cal augmentar-ne la quantitat i la potència a fi d’assolir nivells se satisfacció com els obtinguts anteriorment. És el cas dels fumadors, que quan comencen a fumar estan satisfets amb alguna cigarreta al dia, però que a mesura que passen els anys necessiten fumar més sovint i fumar cigars més forts a fi d’assolir l’estat de plaer cercat. Igualment passa amb totes les altres dimensions del pecat: sexualitat, poder, potència material… tot necessita créixer a fi que la satisfacció no caigui.

Només hi ha una sortida davant d’aquest espiral de pecat: tallar en sec, rebre l’aigua purificadora que ve del Senyor en forma dels sagraments del Baptisme i de la Confessió, i adherir-se a les aigües que veritablement sacien l’esperit de l’home.

Babel: el somni de ser com déus

L’últim passatge que vull comentar és el relat de la torre de Babel. Aquest relat pot semblar que ens mostra l’origen de la diversificació de les llengües, però és una història sobre l’orgull humà que cerca de créixer per arribar a l’alçada de Déu. Allò que va començar com una empresa col·lectiva ràpidament queda arruïnat perquè les temptacions de poder individual fan que cada persona pensi que la seva pròpia opció és la millor, es vulgui separar de la col·lectivitat, trenca relacions amb la societat per emprendre el seu propi projecte d’autodivinització. En trencar aquestes relacions amb la societat deixa de parlar el seu idioma, ja no es pot comunicar més amb el proïsme, perquè ja no el veu com algú que és proper i amic, sinó que veu la resta de la gent de la societat com una amenaça per al propi projecte.

La solució: altra vegada és la humilitat de posar-se sota el projecte diví.

Conclusió

Concloem, doncs, aquest vídeo recordant que aquests quatre relats, al cap i a la fi, ens transmeten la mateixa idea: hi ha dos camis de perfecció: el camí proposat per Déu, i el camí que vol recórrer individualment l’home. Però només el camí de Déu arriba a bon port mentre que el camí de l’home és un camí equivocat, un camí que no porta més que a la divisió, a la lluita i a l’enemistat amb la societat, els germans, els conjugues… si de veritat vols viure una vida divina, cal que et posis sota l’empara de Déu.

Please follow and like us: