Please follow and like us:

Gènesi 2

El text en el que ens basem avui per al comentari és el de la creació d’Adam i Eva, en el capítol segon del llibre del Gènesi

Quan el Senyor-Déu va fer la terra i el cel no hi havia cap matoll ni havia nascut l’herba, perquè el Senyor-Déu encara no havia fet ploure, ni existia cap home que pogués conrear els camps. Però de dintre la terra pujava una humitat que els amarava en tota la seva extensió.

Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu. Després el Senyor-Déu plantà un jardí a l’Edèn, a la regió d’orient, i va posar-hi l’home que havia modelat. El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil tota mena d’arbres que fan goig de veure i donen fruits saborosos. Al mig del jardí hi féu néixer l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal. El Senyor-Déu va prendre l’home i el va posar al jardí de l’Edèn perquè el conreés i el guardés. I li va donar aquest manament:

Pots menjar dels fruits de tots els arbres del jardí. Però no mengis del fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal, perquè el dia que en mengis, tingues per cert que moriràs.

Llavors el Senyor-Déu es digué: No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda que li faci costat.

El Senyor-Déu va modelar amb terra tots els animals feréstecs i tots els ocells, i els va presentar a l’home, per veure quin nom els donaria: cada un dels animals havia de portar el nom que l’home li posés. L’home donà un nom a cada un dels animals domèstics i feréstecs i a cada un dels ocells; però no va trobar una ajuda que li fes costat.

Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. De la costella que havia pres a l’home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home. L’home exclamà:

Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn! El seu nom serà «dona», perquè ha estat presa de l’home. Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d’aquest moment formen una sola carn.

Tots dos, l’home i la seva dona, anaven nus, i no se n’avergonyien.

Naturalesa humana: fang i alè de vida

Veiem com l’ésser humà ha estat modelat per la ma de Déu de la pols de la terra. Però a la vegada té quelcom de diferent de tots els altres animals: Déu, per fer viure l’home, bufa un alè, nefesh, en el seu nas, i l’home viu.

El relat de la creació de la persona humana ens explica aquesta naturalesa: que l’home té està format de la terra i de l’alè de Déu. No ens hem de limitar a mirar la constitució de l’home de manera física, és a dir, com si volguéssim dir que l’home està format per dos principis, un cos mortal fruit de la terra, i un esperit immortal que Déu ha insuflat en cada persona. Aquesta divisió, si bé ens pot ajudar a comprendre la constitució de l’home, resulta una divisió massa platònica i que ens pot dur a cometre barbarismes contra el cos tot volent espiritualitzar massa la persona.

El relat de la creació d’Adam, a més a més de fer-ne una lectura metafísica, ens vol explicar una altra cosa: les voluntats de l’home. D’una banda l’home format de fang és fràgil i tendeix a les coses de la terra. Pensem en una figureta de fang: això és l’home de la terra. És fràgil: qualsevol copet de res pot esmicolar la figureta. És tou: quan es mulla, el fang s’humiteja i perd consistència, tendeix a caure, a enfangar-se de nou, a tornar als llots d’on va sortir. L’home de fang és tot façana, pintat de múltiples colors, però buit per dintre, sense consistència, sense valor. Aquest home que està buit pot ser omplert de qualsevol cosa, però no n’hi ha cap que acabi de saciar aquest forat: jocs, festes i disbauxes, ànsia de poder, diners… res del que neix de la terra omple aquest forat interior de l’home.

D’altra banda tenim l’alè de vida que insufla Déu en la persona. Aquest alè fa que l’home visqui, que estigui ple de la gràcia de Déu, que tingui interioritat. Aquest home ja no és una total façana, sinó que conté quelcom de major valor. Aquesta interioritat clama vers les coses del cel, de dalt: l’esperit humà no s’acontenta en les coses de la terra, sinó que només s’omple d’allò que pot fer pujar l’esperit vers les altures

Has estat creat per a la vida, però no una vida viscuda superficialment, no una vida que engoleix sense parar i que mai queda saciada, sinó que has estat creat per a una vida de plenitud. I aquesta plenitud només la podràs aconseguir cercant aquelles coses que eleven l’esperit cap a les altures: en buidar-se interiorment de totes aquelles porqueries que no et fan gens de bé i omplint-te  de l’esperit del Senyor, que sempre bufa i sempre està disposat a conduir-te cap als terrens de la gràcia i de la pau.

La dona i l’home creats iguals. La complementarietat.

El relat de la creació continua explicant el naixement de la dona del costat de l’home. Aquest relat ha estat moltes vegades mal interpretat, volent definir una superioritat ja sigui de l’home sobre la dona ja que l’un és primer de l’altre, o bé de la dona sobre l’home perquè està creada en últim lloc, coronant així l’obra de la creació. Ni l’una ni l’altra interpretacions és correcta. Vull donar gràcies en aquest moment a la meva professora d’Antropologia Bíblica, la Núria Calduch, que m’ha ajudat a comprendre aquest difícil passatge.

No hi ha precedència de l’home o de la dona, sinó que els textos més antics expliquen que en primer lloc existeix l’ésser humà indiferenciat sexualment (adam), i en un segon moment apareix la diferenciació sexual, adoptant-se els noms propis d’Adam i Eva per definir l’home i la dona sexualment diferenciats (ish i isha).

Per què no son creats de bon inici sexualment diferenciats, sinó només en un segon moment? Deixant de banda les possibles explicacions que poden provenir de la ciència biològica, aquesta creació en dues parts respon també a una resposta antropològica: l’ésser humà no pot viure sol, sinó que necessita de l’altre. L’ésser humà és un ésser social, i com a tal, necessita de relacionar-se amb altres que siguin a l’hora iguals i a l’hora diferents: home i dona són iguals en dignitat, ambdós són creats a imatge i semblança de Déu, i alhora diferents en la seva morfologia i també en la seva interioritat, ja que l’home i la dona tenen sentiments i emocions diferents, modes de vida diferents.

Home i dona són complementaris. Què significa això? No significa que tinguis un complement: mira, aquest és el meu nuvi un complement. Ah què em queda bé? No és aquest el sentit de la complementarietat entre l’home i la dona, sinó que el sentit és molt més profund: com ja hem dit abans, tenim en el nostre interior un forat que necessita ser emplenat. Una de les coses que pot ajudar a emplenar-lo és aquesta complementarietat, ja que només en la unió de l’home i la dona es realitza la unitat antropològica original que mira vers Déu. I aquí no estem parlant de genialitat, sinó de quelcom més elevat: la genialitat només expressa una dimensió de la sexualitat inscrita en la nostra naturalesa creatural. Però la sexualitat ordenada condueix vers les altures, vers la plenitud i la felicitat, vers Déu, que ha inscrit en nosaltres aquesta llei de la sexualitat. La nostra sexualitat és expressió de l’amor diví. Per això, l’home ha ser símbol de l’amor de Déu per la seva dona, i també la dona ha de ser signe de Déu per al seu marit.

L’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal

Ara vull fixar-me en dos arbres que han estat plantats al centre del jardí: l’arbre de la vida i l’arbre de la ciència del bé i del mal. D’entre tots els arbres del jardí només un dona un fruit que és prohibit de menjar.

És obvi que aquest relat és mític, no existeixen físicament aquests dos arbres, però a la seva vega el relat és molt interessant per l’existència d’aquests dos arbres. L’arbre és símbol de vida: les seves arrels fan que la terra sigui ferma per a construir, les seves fulles donen ombra al treballador, el seu fruit serveix d’aliment, la seva fusta serveix per a construir-nos cases i mobles…

Doncs hi ha dos arbres en el centre del jardí, dos arbres posats com a símbol de l’elecció de l’home. L’arbre de la vida i l’arbre de la mort. L’un permet a l’home de viure en comunió entre els homes, amb Déu i amb tota la creació; però l’altre serà causa de ruïna de totes les relacions: home i dona ja no podran conviure en la comunió originària, sinó que la relació es convertirà en un sotmetiment; l’home ja no podrà viure en comunió amb la terra, sinó que haurà de cercar-se el menjar i produir-lo amb esforç; la natura es girarà en contra de l’home amb tota mena de malalties; i la comunió amb Déu queda arruïnada com veiem que Adam i Eva s’amaguen del Senyor.

És important veure aquí un element que no hem llegit, però que és transcendental: després de menjar del fruit de l’arbre prohibit, Adam i Eva es teixeixen uns vestits, ja que s’adonen que anaven nus. La nuesa ara esdevé un element de trencament.

Segur que tots vosaltres heu vist les estàtues romanes on apareixen figures antropològiques nues, fins i tot en el Vaticà, en la Capella Sixtina, pràcticament totes les figures estan nues, en el que seria l’obra pictòrica amb més densitat de nus per metre quadrat. Avui en dia, en la nostra societat pudorosa, hem perdut el sentit originari d’aquests nus: la nuesa representada en totes aquestes figures significa la llibertat de l’home i de la dona. La nuesa que es representa no té res a veure amb la sexualitat ni amb la genitalitat, sinó amb la llibertat: només els esclaus són representats vestits, mentre que els homes lliures són representats nus.

D’igual forma, Adam i Eva es tapen les seves vergonyes, ja que han deixat de ser lliures, sinó que s’han convertit en esclaus del pecat. I la diferenciació sexual, volguda per Déu com un element que permet la comunió, esdevé, després del pecat, en un element de submissió, de control, un element que es pot atacar i que separa l’home i la dona.

Però no estem totalment abandonats, comptem amb la gràcia de Déu per recuperar aquest estat originari. Però això ja es motiu d’un altre vídeo.

Conclusió

Al final d’aquest vídeo, què hem aprés del relat de la creació d’Adam i Eva? De forma resumida hem vist:

  • Que l’home té un anhel interior de plenitud que no es pot omplir de coses de la terra, sinó només cercant el tresor celestial.
  • Que l’home i la dona són socials, i que la relació és necessària. L’amor entre l’home i la dona és símbol de l’amor de Déu per tot el gènere humà.
  • Que depèn de nosaltres si volem sanar aquesta ferida interna: podem elegir l’arbre de la vida o elegir l’arbre de la mort. Estem ajudats per la gràcia del Senyor, però el temptador també ens vol mostrar les “meravelles” de l’arbre prohibit.

Com diu sant Ireneu, la glòria de Déu és que l’home visqui. Aquesta vida a la que ens convida Déu és una vida de plenitud del seu amor, simbolitzada per l’amor humà en una sanació de les nostres relacions. I aquesta cura, ajudada per Déu, demana que cadascú de nosaltres s’obri a aquest amor: Déu no podrà entrar en els nostres cors si nosaltres no li obrim, ni que sigui una mica, la porta d’entrada en el nostre interior.

Please follow and like us: