Please follow and like us:

En el dia d’avui abandonem els llibres de la llei, la Torà, per endinsar-nos una miqueta en els llibres profètics, els Nevi’m, i així conèixer què diuen sobre el Senyor i què ens diuen a nosaltres de com hem d’entrar en relació amb el Senyor. No podem fer un anàlisi detallat de tots els profetes, ja que això ens duraria massa temps, i jo només vull fer una petita aproximació a la proposta dels profetes.

Avui començarem amb uns textos que són molt densos i alhora importants, els quatre càntics del Servent Sofrent continguts en el llibre del profeta Isaïes. Veiem doncs què ens diu.

Primer càntic: Is 42,1-4

Aquí teniu el meu servent,
que jo sostinc,
el meu elegit,
en qui m’he complagut.
He posat damunt d’ell el meu Esperit
perquè porti la justícia a les nacions.
No crida ni alça la veu,
no la fa sentir pels carrers.
No trenca la canya esquerdada
ni apaga el ble que vacil·la.
Porta la justícia amb fermesa,
sense vacil·lar ni doblegar-se,
fins que l’haurà implantada a la terra;
i els qui viuen lluny, a les illes,
esperaran les seves decisions.

En el primer càntic el profeta Isaïes ens subratlla algunes característiques del servent sofrent, el servent que fa de mediador entre Déu i els homes:

  • És, en primer lloc, un home tocat per la ma de Déu, un home que està en íntima unió amb Déu Pare i que és enviat per l’Esperit Sant. Aquell que fa de mitjancer entre Déu i els homes és tant proper a Déu que comparteix amb Ell la mateixa vida divina.
  • És un home que passa sense fer soroll i sense enfrontar-se amb les autoritats. Si el vols escoltar, cal primer que facis silenci.
  • És misericordiós. Sap esperar que nosaltres estiguem en condicions de seguir-lo. Però a la vegada és just, no deixant passar per alt cap petit element de la llei ni de la justícia. I això és com hem de ser també nosaltres: de conviccions fermes, però alhora misericordiosos i propers a aquells que no estan en disposició de seguir els preceptes del Regne de Déu. Perquè la justícia no s’ha abaixar per situar-se a nivell dels homes pecadors, sinó que cal acompanyar els homes tocats pel pecat a aixecar-se i conduir-los a la vida digna i justa.

Segon càntic: Is 49,1-6

Escolteu els qui viviu lluny,
a les illes!
Estigueu atents, pobles llunyans!
Abans de néixer,
el Senyor em va cridar,
va pronunciar el meu nom
quan era a les entranyes de la mare.
Ha fet dels meus llavis
una espasa tallant,
m’amaga a l’ombra de la seva mà.
M’ha convertit en una fletxa aguda,
ben guardada en el seu buirac.
M’ha dit: «Ets el meu servent;
en tu, Israel,
faig resplendir la meva glòria.»
Jo pensava: «M’he cansat en va,
he consumit per no res
les meves forces.»
Però el Senyor té a les mans
la meva causa,
el meu Déu m’ha guardat
la recompensa.
Ara ha parlat el Senyor,
ell que m’ha format
des del si de la mare
perquè fos el seu servent,
perquè fes tornar cap a ell
el poble de Jacob
i aplegués Israel al seu voltant.
Als ulls del Senyor jo sóc preciós;
el meu Déu és la meva força.
M’ha dit: «És massa poc
que siguis el meu servent
per a restablir les tribus de Jacob
i fer tornar els supervivents d’Israel.
Jo t’he fet llum de les nacions
perquè portis la meva salvació
d’un cap a l’altre de la terra.»

El segon càntic, us confesso, és el que més m’agrada per la seva característica vocacional. Comença exposant l’origen del servent: cridat des de tota l’eternitat, des del ventre de la mare, a ser fletxa brunyida i espasa afilada per portar la paraula de Déu fins als llocs més llunyans de la terra. El Senyor té una missió per a nosaltres, i ens ha donat unes característiques adequades per a dur-la a terme. Ni te’n falten, ni te’n sobren: has de dur endavant la tasca endavant amb allò que el Senyor t’ha proporcionat, això t’és suficient.

Continua el càntic explicant que el servent sofrent es pensa haver fracassat en la seva tasca, de no haver complert bé la seva missió. Tot sembla fracàs: no ha guanyat res, ningú segueix la paraula de Déu, a més ha estat ultratjat, perseguit i l’han intentat matar… però Déu consola el seu servent ja que en veritat sí que ha fet allò que li era demanat. Els resultats poden no correspondre amb allò que nosaltres pensem, però aquell qui treballa bé per a Déu mai quedarà desconsolat.

Tercer cant: Is 50,4-9

El Senyor, Déu sobirà,
m’ha donat un parlar que convenç,
perquè, amb la paraula,
sàpiga sostenir els cansats.
Un matí i un altre em desvetlla
perquè l’escolti
i sàpiga parlar i convèncer.
El Senyor, Déu sobirà,
m’ha parlat a cau d’orella,
i jo no m’he resistit
ni m’he fet enrere.
He parat l’esquena
als qui m’assotaven,
i les galtes
als qui m’arrencaven la barba;
no he amagat la cara
davant d’ofenses i escopinades.
Però el Senyor, Déu sobirà, m’ajuda,
i per això no em dono per vençut;
per això paro la cara com una roca
i sé que no quedaré avergonyit.
Tinc a prop
el qui em declara innocent.
Qui vol pledejar amb mi?
Compareguem plegats a judici!
Qui em vol acusar? Que se m’acosti!
El Senyor, Déu sobirà, em defensa.
Qui em podrà condemnar?
Tots els qui m’acusen
s’esfilaran com un vestit
consumit per les arnes

Aquest tercer càntic es centra, com en el segon, en la missió del servent: proclamar la Paraula de Déu a tots els racons de la terra. Per a fer-ho, té l’ajuda de Déu mateix, que el sosté en el camí, que el defensa davant dels atacs dels infidels.

En el Senyor ha de reposar la nostra confiança. Prop d’Ell res hem de témer.

Quart cant: Is 52,13 – 53,12

Qui pot creure
allò que hem sentit?
A qui s’ha revelat
la potència del braç del Senyor?
El servent ha crescut davant d’ell
com un rebrot,
com una soca
que reviu en terra eixuta.
No tenia figura
ni bellesa que es fes admirar,
ni una presència que el fes atractiu.
Era menyspreat,
rebuig entre els homes,
home fet al dolor
i acostumat a la malaltia.
Semblant a aquells
que ens repugna de mirar,
el menyspreàvem
i el teníem per no res.
De fet, ell portava
les nostres malalties
i havia pres damunt seu
els nostres dolors.
Nosaltres el teníem
per un home castigat
que Déu assota i humilia.
Però ell era malferit
per les nostres faltes,
triturat per les nostres culpes:
rebia la correcció que ens salva,
les seves ferides ens curaven.
Tots anàvem com ovelles disperses,
cadascú seguia el seu camí;
però el Senyor ha carregat
damunt d’ell
les culpes de tots nosaltres.
Quan era maltractat,
s’humiliava i no obria la boca.
Com els anyells portats a matar
o les ovelles mentre les esquilen,
ell callava
i ni tan sols obria la boca.
L’han empresonat i condemnat,
se l’han endut.
I qui es preocupa de la seva sort?
L’han arrencat
de la terra dels vivents,
l’han ferit de mort
per les infidelitats del meu poble.
L’han sepultat amb els malfactors,
l’han enterrat entre els opulents,
a ell que no obrava amb violència
ni tenia mai als llavis la perfídia.
El Senyor s’ha complagut
en el qui ell havia triturat i afligit.
Quan haurà ofert la vida en sacrifici
per expiar les culpes,
veurà una descendència,
viurà llargament:
per ell el designi del Senyor
arribarà a bon terme.
«El meu servent,
després del que ha sofert
la seva ànima,
veurà la llum i se’n saciarà;
ell, que és just,
farà justos tots els altres,
perquè ha pres damunt seu
les culpes d’ells.
Per això els hi dono tots
en possessió,
i tindrà per botí una multitud,
perquè s’ha despullat
de la pròpia vida fins a la mort
i ha estat comptat
entre els malfactors.
Ell ha portat damunt seu
els pecats de tots
i ha intercedit
per les seves infidelitats.»

Aquest quart i últim cant és el més interessant de tots, ja que és el que explicita de manera és forta tota la passió del Senyor, tot el que Ell ha sofert per nosaltres per a donar-nos la llibertat i la vida. Diu:

  • Que després de tots els càstigs que ha sofert ja no té un aspecte agradable a la vista. El nostre pecat ha fet lleig al Servent Sofrent. Les nostres faltes embruten, tant a nosaltres mateixos com també a aquells que estan al nostre voltant, com al Senyor mateix. Aquest és també el misteri de la comunió dels sants: no ho és només per a la comunicació dels béns sacramentals, sinó també per la compartició del pecat: quan hom peca, tota l’Església en sofreix els seus efectes, i el mateix Senyor torna a ser clavat a la Creu.
  • Però les seves ferides ens curaven. El seu sacrifici acceptat voluntàriament és el sacrifici més bell: ell es fa petit per a que nosaltres ens fem grans; ell es fa esclau per a que nosaltres siguem lliures; ell pren el nostre pecat per a fer-nos a nosaltres sants.
  • La humilitat i la mansuetud del servent sofrent és exemplar. Accepta el càstig, tot i que Ell no tenia pecat no havia fet res que li meresqués tant dura pena. Per això, nosaltres, també davant de la contrarietat, hem de seguir endavant. No significa això que haguem de callar davant de les injustícies; però sí que hem de saber acceptar les contrarietats del dia a dia i unir el nostre dolor al seu dolor per a la redempció del món.
  • Finalment veiem el Servent sofrent guanyant-se l’amistat i l’autoritat de tots els que amb Ell han compartit el sofriment.

Conclusió

Què n’hem d’aprendre de tot això?

  • Justícia i misericòrdia estan íntimament unides.
  • Que tothom té una missió en aquesta terra, i aquesta és la de proclamar la paraula de Déu, d’establir el Regne per tota la terra.
  • Que això no és una tasca que Ell ens confiï i se’n desentengui, sinó al contrari, Ell està al costat nostre ajudant a establir el seu regne
  • Que el sofriment que passem no és en va: tot dolor unit al dolor del Senyor redimeix els mals del món. Així com el Cap va sofrir fins a la mort, el Cos, es a dir, l’Església, també sofrirà els dolors fins que Déu sigui tot en tots.
  • I quin és el sentit de tot plegat? La vida, una vida compartida amb el Senyor per sempre, una vida viscuda en plenitud.
Please follow and like us: