En aquesta quarta part sobre el tema de la vida en Crist us vull portar una reflexió sobre el decàleg, els deu manaments. Què són i quin significat tenen per a nosaltres avui dia? On es troba l’origen d’aquests deu manaments? I per què són tant importants?
Origen
El relat del llibre de l’Èxode ens diu que després d’alliberar el seu poble de l’esclavatge d’Egipte, va conduir-lo fins al peu de la muntanya del Sinaí, i allí va fer pujar Moisès, el profeta elegit, al cim de la muntanya, on es retirà durant quaranta dies. Després d’aquest recés Déu va donar les taules de la llei a Moisès, unes taules que contenien els deu manaments escrits pel dit de Déu directament sobre aquelles pedres.
Llei de llibertat
Els manaments d’aquestes taules no són donats al poble d’Israel de forma gratuïta, sinó que són donats després d’uns esdeveniments fundacionals. Déu ha estat el primer d’actuar, ha alliberat Israel de l’esclavatge d’Egipte i el condueix vers la terra promesa.
Déu vol fer un pacte amb el seu poble, una aliança. Aquesta aliança s’assembla a les aliances que fan els altres pobles entre ells, però en aquest cas no hi ha un pacte entre dos pobles, sinó entre un poble i el seu Déu. Aquest és el primer ensenyament: només un poble que és llibre pot contraure una aliança. Els pobles que no són lliures no en poden contreure, perquè són esclaus i només poden fer allò que el poble dominador els permet. En canvi, el poble d’Israel és un poble lliure, i per això pot contraure lliurement un pacte amb el seu Déu.
En segon lloc aquest pacte té un conjunt d’obligacions, tant per part de Déu com per part de l’home. Les obligacions que atenyen Déu és la benedicció: Déu beneirà el seu poble si aquest es comporta segons els preceptes, però Déu no el beneirà si no els compleix. Les obligacions de part de l’home són els deu manaments que tots nosaltres ja coneixem.
Llei negativa o llei positiva?
Quan ens acostem a aquest decàleg veiem que gairebé tot són lleis negatives. Excepte les primeres que atenyen a l’adoració de Déu i l’honra dels pares, tota la resta de normes són en negatiu: no mataràs, no cometràs adulteri, no robaràs… Ostes noi, se’ns prohibeix tot allò que és negatiu!
La llei negativa té una raó de ser: és molt més fàcil legislar en negatiu que en positiu. És molt més fàcil dir “està prohibit matar” que no pas dir “has de donar vida”; és molt més fàcil establir la prohibició de l’hurt que no pas establir una obligació a compartir i a usar bé dels béns dels quals disposem. Es diu que la llei negativa és concreta i intensiva, és a dir, que deixa molt clar allò que es pot fer i allò que no es pot fer; mentre que la llei positiva és abstracta i extensiva, és a dir, que no deixa clar allò que demana la llei, tot i que és una llei molt més exigent i que engloba la totalitat de la realitat.
Hem de pensar que aquesta llei del decàleg no és una llei per prohibir tot allò que és divertit de fer, sinó que és una llei per protegir els febles, els desemparats i els pobles… què seria del món si no tinguéssim aquestes normes?
Però hi ha quelcom més interessant: les llei del decàleg és, al cap i a la fi, un manual d’instruccions de l’home:
- Allò a què està cridat l’home és a adorar Déu, a veure en Déu la plenitud dels seus anhels i a caminar vers Ell.
- Allò que ha de fer l’home si vol caminar vers el Senyor és treballar pel bé dels altres homes. No matar significa donar vida; no cometre adulteri significa tenir cura del propi cos i viure una sexualitat sana acorde a la nostra naturalesa; no robar significa compartir allò que tinc per a que tothom pugui accedir als recursos que necessita per viure… i així amb totes les normes.
- Finalment el decàleg també regula els nostres pensaments: no desitjar els béns de l’altre, no desitjar la dona de l’altre. Perquè en el cor és on neixen les males intencions. No hi ha cap altra llei en tot el món que regui els pensaments perquè el mal que puguem fer als altres requereix d’acció, no només de pensaments. Però en regular les nostres intencions aquest decàleg també ens diu que cal que estimem veritablement el nostre proïsme, que l’estimem des del fons del cor, que l’estimem en la nostra intimitat i no només externament.
Per tant veiem com la llei que contenen aquestes tauletes no és tant una llei negativa, sinó més bé una guia i un instrument per ajudar-nos a estimar millor, tant al Senyor com al nostre proïsme.
Llei imposada o llei acceptada?
Finalment vull tractar sobre la imposició de la llei. Sembla que aqueta normativa ens ha estat imposada. Vols ser cristià… té, aquí tens els deu manaments, segueix-los. No pas! El nostre credo no es basa en seguir uns manaments, que si bé són molt importants, no esgoten tota la riquesa del cristianisme.
Ningú t’ha obligat a acceptar aquest pacte amb el Senyor. És el Senyor que se t’ha manifestat i t’ha proposar de fer un pacte amb Ell. És el Senyor que vol fer-te un home o una dona lliure. És el Senyor que es fa igual a tu per a que tu puguis ser igual a Ell. Per tant, aquestes condicions contingudes en el decàleg no són pas una imposició externa, sinó que són unes clàusules que tu vols acceptar per estar més a prop de Déu.
Déu et vel fer lliure. Si prenem aquesta llei com una càrrega, en veritat no ets lliure, sinó que t’autoimposses un esclavatge. Però si prens aquest decàleg com l’instrument de la llibertat, és veritablement un instrument alliberador. Aquesta no és una llei que et tregui la llibertat, sinó una llei que te la dona restituint-te en la teva condició creatural, en la teva condició humana. És una llei que et fa més home.
Per resumir
Per resumir, el decàleg és la mostra que Déu et vol alliberar, vol fer de tu una persona lliure de tot esclavatge de pecat. Per això el decàleg, amb totes les seves prescripcions i en tota la seva amplitud és una llei que et marca quines són les línies que et condueixen a l’esclavatge i t’adverteix a fi que siguis lliure. No te la prenguis com un jou pesant, sinó com una càrrega lleugera que fe de tu un home o una dona plenament humana.