De l’evangeli segons sant Marc:

Arribat el migdia, es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda. I a les tres de la tarda, Jesús va cridar amb tota la força:

— Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani? —que vol dir: «Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?»

En sentir-ho, alguns dels presents deien:

–Mireu com crida Elies.

Llavors un corregué, xopà de vinagre una esponja, la posà al capdamunt d’una canya i la hi donava perquè begués, dient:

–Deixeu, a veure si ve Elies i el baixa de la creu.

El crit de Jesús és un crit de desesperació humana, és el crit d’un que ja no sembla poder esperar res més, és el crit d’aquell que es veu ja condemnat, sense possibilitat d’escapatòria, sense possibilitat de salvació.

Per una banda m’agrada contemplar aquestes paraules veient com en el sofriment de Jesús tota la nostra humanitat ha estat salvada. La seva passió i la seva mort no són un mer teatre: veritablement Jesús va patir l’abandonament dels seus familiars i dels seus deixebles (excepte de la seva mare, Maria, de Joan i d’altres dones que el volgueren acompanyar fins al peu de la creu), va patir el rebuig del poble i dels dirigents, tota la creació es tornà en contra d’Ell, i a la fi, en el moment àlgid en que havia de ser glorificat, pateix també el silenci del Pare. Un silenci que no és un abandonament, un silenci que deixà la història de la salvació en suspens esperant l’hora de la veritat. En cap moment la comunió del Pare i del Fill es va trencar; però a la vegada, en cap moment com en el calvari Jesucrist havia estat més lluny del Pare: Ell mateix es va fer pecat, va ser allunyat de la santedat del Pare, per clavar a la creu tots els nostres mals i així redimir els nostres pecats. Entre la santedat del Pare i l’assumpció del pecat per part del Fill tota la humanitat hi és abraçada, de manera que la seva redempció arribi a tots els homes.

En un altre ordre de coses, avui dia nosaltres també podem sentir-nos abandonats: la torbonada de treball, la inestabilitat de les relacions, la solubilitat de les amistats… ens poden fer pensar que la vida ens passa volant sense tenir un lloc on realment sentir-nos estimats; i això ens pot fer caure també en els pensaments de l’abandó de Déu: no em diu res, no em fa cas, no sento res, els problemes no s’arreglen, Déu no m’estima… No hem de permetre que aquests mals pensaments entrin en el nostre esperit, ans hem d’estar ferms en la fe sabedors que Déu no ens abandonarà mai. Potser Ell fa silenci, esperant la nostra conversió, esperant la nostra resposta, però Ell no ens apartarà mai del seu amor, ans vol que ens hi aproximem. El dimecres vàrem llegir a la primera lectura de l’eucaristia aquella profecia del Deuteronomi:

I realment, quina nació, per gran que sigui, té els seus déus tan a prop d’ella com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre sempre que l’invoquem? (Dt 4,7)

Déu està molt prop nostre, tant a prop que a vegades ni ens n’adonem. Ara et toca a tu: també deixaràs Jesucrist abandonat en la Creu, o t’hi aproximaràs per estar amb Ell?

Dios mío, Dios mío, ¿por qué me has abandonado?

Del evangelio según san Marcos:

Al llegar el mediodía, toda aquella tierra quedó en oscuridad hasta las tres de la tarde. A esa misma hora, Jesús gritó con fuerza:

–Eloí, Eloí, ¿lemá sabactani? (que significa “Dios mío, Dios mío, ¿por qué me has abandonado?”).

Algunos de los que allí se encontraban lo oyeron y dijeron:

–Oíd, está llamando al profeta Elías.

Entonces uno de ellos corrió, empapó una esponja en vino agrio, la ató a una caña y se la acercó a Jesús para que bebiera, diciendo:

–Dejadle, a ver si viene Elías a bajarle de la cruz.

El grito de Jesús es un grito de desesperación humana, es el grito de uno que ya no parece poder esperar nada más, es el grito de aquel que se ve ya condenado, sin posibilidad de escapatoria, sin posibilidad de salvación.

Por un lado, me gusta contemplar estas palabras viendo como en el sufrimiento de Jesús toda nuestra humanidad ha sido salvada. Su pasión y su muerte no son un mero teatro: verdaderamente Jesús sufrió el abandono de sus familiares y de sus discípulos (excepto de su madre, María, de Juan y de otras mujeres que quisieron acompañar hasta el pie de la cruz), sufrió el rechazo del pueblo y de los dirigentes, toda la creación se volvió en contra de Él, y al cabo, en el momento álgido en que debía ser glorificado, sufre también el silencio del Padre. Un silencio que no es un abandono, un silencio que dejó la historia de la salvación en suspenso esperando la hora de la verdad. En ningún momento la comunión del Padre y del Hijo se rompió; pero a la vez, en ningún momento como en el calvario Jesucristo había estado más lejos del Padre: Él mismo se hizo pecado, fue alejado de la santidad del Padre, para clavar en la cruz todos nuestros males y así redimir nuestros pecados. Entre la santidad del Padre y la asunción del pecado por parte del Hijo toda la humanidad está abrazada, para que su redención llegue a todos los hombres.

En otro orden de cosas, hoy en día nosotros también podemos sentirnos abandonados: la turbonada de trabajo, la inestabilidad de las relaciones, la solubilidad de las amistades… nos pueden hacer pensar que la vida nos pasa volando sin tener un sitio donde realmente sentirnos queridos; y eso nos puede hacer caer también en los pensamientos del abandono de Dios: no me dice nada, no me hace caso, no siento nada, los problemas no se arreglan, Dios no me quiere… No debemos permitir que estos malos pensamientos entren en nuestro espíritu, sino debemos estar firmes en la fe sabedores de que Dios no nos abandonará nunca. Quizás Él hace silencio, esperando nuestra conversión, esperando nuestra respuesta, pero Él no nos apartará nunca de su amor, sino quiere que nos aproximamos a Él. El miércoles leímos en la primera lectura de la eucaristía aquella profecía del Deuteronomio:

¿Qué nación hay tan grande que tenga los dioses tan cerca de ella, como tenemos nosotros al Señor nuestro Dios cada vez que lo invocamos? (Dt 4,7)

Dios está muy cerca de nosotros, tan cerca que a veces ni nos damos cuenta. Ahora te toca a ti: ¿también dejarás a Jesucristo abandonado en la Cruz, o te aproximarás para estar con Él?

Pau Manent

por Pau Manent Bistué

Soy seminarista de la diócesis de Barcelona, en España. Nací el año 1990, y a la temprana edad de 18 años me decí por estudiar ingeniería aeroespacial. Me licencié en el año 2014 en la Universitat Politècnica de Catalunya. Tras un año de discernimiento vocacional, ingresé en el seminario de mi diócesis, la querida Barcelona. Allí me formé para ser presbítero, y estudié las licenciaturas de filosofía y teología. Al terminar la licencia de teología, a falta de unos pocos meses para recibir la ordenación, mi obispo y la diócesis me mandaron a estudiar a Roma el máster y el doctorado en teología fundamental, en la Universidad Pontifícia Gregoriana.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *