Escric avui, dia 9 de març, ja de nit, tot responent a una notícia que aparegué ahir a Catalunya Religió, i que crec que és una notícia que no reflecteix veritablement l’essència de l’Església de casa nostra.
La notícia en qüestió es titula 8M: l’Església catalana suspèn en igualtat, i ve acompanyada d’una infografia on es mostren amb cercles les proporcions que ocupen homes i dones en alguns llocs de responsabilitat de l’Església catalana.
És veritat que en l’anomenada jerarquia eclesiàstica hi ha la participació de més homes que de dones; i també crec que les dones, amb el seu esperit femení, pot fer molt de bé a l’Església. Església és nom de dona. I d’entre els títols que pot rebre, destaquen de forma especial els de Mare i Mestra, paraules amb les que el papa Joan XXIII inicia la seva encíclica sobre la reflexió de l’Església, ja en l’any 1961. Per això crec que el paper de la dona és molt important en l’Església, a fi de convertir aquesta societat en una comunitat de fe que té cura els uns dels altres en els diversos camps de la vida humana: físic, emocional, espiritual, acadèmic…
No obstant, no és just presentar un titular com aquest ni una infografia com la que acompanya la notícia tot criticant una situació que no és d’injustícia i que no aporta cap solució a l’Església, més bé crea la divisió, la confusió i el caos. Anem per parts:
Qui hi ha, a casa nostra, amb la formació adient per ocupar càrrecs de responsabilitat en les cúries diocesanes? La resposta és òbvia, aquells que estan més formats són els capellans, ja que han estudiat durant sis anys en el seminari diversos temes de filosofia, teologia i pastoral a fi de dur a terme totes aquelles tasques que exigeixen la responsabilitat en la direcció de la comunitat. També existeixen laics i laiques, religiosos i religioses, que tenen aquests estudis, però la proporció és menor. Per això, no ens ha de sorprendre que les cúries diocesanes i altres estiguin formades, majoritàriament, pel clergat diocesà. No obstant, tenim exemples clars de laics i laiques ocupant càrrecs de gran responsabilitat diocesana, com és el cas de la canceller general de Barcelona, la delegada d’ensenyament de Solsona o la directora del museu diocesà de Tarragona, només per citar alguns exemples.
En segon lloc, qui hi ha a casa nostra que pugui assumir aquesta labor pastoral? En moltes ocasions treballar en l’Església exigeix anar molt més enllà de 40 hores setmanals; treballar en significa estar obert a rebre gent 24/7, en cap de setmana, en mig de vacances; significa renunciar, en molts casos, a la vida familiar, perquè hom fa de l’Església la seva família. Tot això unit a un sou que no és, ni de lluny, el que es podria percebre en una empresa privada.
Per això, penso que llançar a internet una infografia criticant com de malament ho estem fent perquè hi ha poques dones en els òrgans de govern de les diòcesis és injust. No podem permetre que el pensament postmodern i marxista on la lluita de classes s’ha transformat en una lluita de sexes entri en la nostra estimada Església. Permetre això significa que hom no creu l’Església que el Concili Vaticà II va definir com a sagrament, com a signe de l’amor de Crist.
Qui ataca l’Església, ataca Crist, ataca l’Esposa. Qui no recull, escampa.
Preguem Déu Pare omnipotent que allunyi de l’Església tot mal desig de divisió; i ens confiem avui a la intercessió de sant Pacià, bisbe de Barcelona, i que fou home que donà testimoni de la fe de l’Església, que ens ajudi a mantenir l’esperit de comunió.
Pau Manent